La guerra civil

El conflicte bèl·lic (1936-1939) va marcar la història contemporània d'Espanya i Catalunya en un enfrontament tràgic entre nacionals i republicans, entre l'autoritarisme i la democràcia. La xifra de víctimes mortals se situa vora el mig milió de persones. La victòria militar feixista va suposar l'inici de la Dictadura de Franco (1939-1975).

“Jo treballava a la fàbrica guardant-nos de les bombes que queien. Hi havia un refugi al “sotan” de la fàbrica. Vaig tenir que anar a robar, com tothom, clar! No hi havia res per menjar. Vam passar molta gana i donaven targetes de racionament.”

Lluïsa Ferrando. Barcelona, 1919
Entrevistadora:Irene Ibáñez 2006.

“Ja a la guerra civil, que la vaig passar al meu poble, recordo com hi anava molta gent i després no tornava. La muntanya estava plena de material de guerra abandonat i havíem d´anar amb molt de compte. Un cop estava jugant amb uns quants amics, perquè havíem trobat una bomba i ens vam posar en rotllana; llavors va venir un noi que havia estat a la guerra i ens va advertir que no podíem jugar amb allò. Nosaltres vam marxar i mentrestant vam sentir una explosió, havia estat el noi que havia trepitjat una altra bomba que hi havia i va morir. En aquell moment, els que vivíem no ens semblava tan greu ni dramàtic, perquè els nens d’aleshores no coneixíem un altre tipus de vida sense tantes penúries.”

José Cano Franco. Puig-Reig, 1929.
Entrevistadors: Pol Pallarès i Míriam Baños,2006.

(Referint-se al marit) "El van convocar a Barcelona i li van donar un cavall perquè era de cavalleria, i... cap al front! Va anar al front d’Aragó i va travessar l’Ebre, de 200 només el van poder travessar 6 (...) El meu home (...) es va agafar a la cua del cavall i el va travessar. Perquè com van obrir les comportes baixava molta més aigua i se’n van ofegar molts.” “Els rojos van entrar a casa meva. Però el meu pare,... ai senyor si em sentís el papa,... deia sempre el meu pare “no ens feu res... ja us donarem força menjar... tot el que tenim...”.

Teresa Almirall. Masquefa, 1924.
Entrevistadores: Laura López i Goretti España, 2007

“ En Martos (Jaén) no bombardearon nunca porque me explicaron que vivía una familia que se entendía con Franco (familia Solis)."

Manuel López. Martos (Jaén), 1933
Entrevistadores: Carolina i Yolanda Díaz, 2007.

“En aquest període, si no eres de la CNT era difícil trobar feina, per això m’hi vaig fer, per trobar feina i mantenir la família”. “Durant la guerra civil, hi havia una gran tensió social, política i religiosa. El poble de Sallent era antireligiós i van ensorrar l’església”.

Enric Cots. Sallent (Barcelona), 1912
Entrevistadores: Noèlia Julián i Úrsula Martínez, 2007.

“Viví la guerra civil. Mi padre participó en ella contra Franco. Una vez finalizada la guerra nos tuvimos que marchar de Badajoz y fuimos a vivir a Castilla. Allí cogieron a mi padre y le encarcelaron”.

Ángeles García. Badajoz, 1923
Entrevistador: Ruben Garrido., 2007.

“En el poble hi havia un caminet que travessava els Pirineus fins arribar a França. Molta gent s’endinsava per aquest camí a peu o amb burros. Molts cops els franquistes els agafaven i els afusellaven al mig de la plaça principal del poble”. “Amb l’esclat de la guerra civil, moltes esglésies van ser cremades pels rojos”.

Maria Güell.
Entrevistadora: Caterina Pedregal, 2007.

“Em passava tot el dia amagada darrera unes roques. Només era una nena.”

Dolors Nogués. Vinebre(Tarragona) ,1922

Entrevistador: Bladi Seoane

“Tant el bàndol republicà com el nacional van protagonitzar horrors de tota mena(..). Al meu marit el van cridar per anar a la batalla de l’Ebre. Va tenir sort perquè va ser aviat capturat pels nacionals. Com que molts nacionals no sabien llegir ni escriure es va convertir en el redactor i llegidor de les cartes personals dels franquistes”.

Pepita Salvat.Ferral (Tarragona).
Entrevistadores: Elisabet Martí i Lorena Quero, 2007

“Los nacionales violaban a las mujeres. Los republicanos mataron a un cura. Mi madre escondía a mis hermanas para que no las violaran los nacionales,...”

Manuel López. Martos (Jaén), 1933

Entrevistadores: Carolina i Yolanda Díaz, 2007

“El meu pare em va dir que a la guerra va aprendre que si ell no matava el matarien a ell. Ell feia de missatges, tenia la missió de fer arribar missatges a altres regiments” “El meu pare va presenciar un fet típic de situacions de guerra. Un jove va robar un tros de pa, i quan es van assabentar les víctimes del robatori, acte seguit van afusellar el lladre”. “Els feixistes van agafar al meu pare i li van dir: “Juanma, usted es un rojo separatista porque escribe poesías en catalán”, i el van portar a un camp de concentració a Lleó, amb milers de persones”.

Roser Blanch. Sants (Barcelona), 1928
Entrevistadors: Marc Segura i Alberto Silla

“La guerra civil española, para mi, fue una questión econòmica (...). El 16 de febrero de 1936 hubieron una selecciones en las que ganaron por mayoría los socialistas (...). Pues claro, un miedo grande les cogió a los grandes capitalistas o caciques que cogieron a unos militares por dinero (...) para que se alzaran (...) y acabaron con la república”. “ El, pensamiento de los nacionales era que, si no se hubiera provocado la guerra civil y hubieran ganado las tropas republicanas, España hubiera sido una colònia rusa” “Lo único que se consiguió con la guerra civil fue atrasar a España 30 o 40 años con respecto a otras naciones de Europa (...) Los adelantos que se tenían, particularmente en medicina y en educación, se atrasaron al estallar la guerra.”

José Pizarro. Garrovillas (Càceres),1931.
Entrevistador: David Gonzalez Pizarro, 2007

“En Burgos me cogieron los falangistas(...). Nos llevaron a un convento y nos encerraron en una carbonera 9 días(...) Nos dieron camisas limpias porque las teníamos llenas de sangre de las palizas que nos habían dado”.

Rufino Puente. Palencia, 1916.
Entrevistador: Ruben Garrido,2007 .

“Deien, això només és per tres dies! Per tres dies?... Van ser tres anys!!! “Lluitàvem en unes trinxeres que tenien parapets per quan atacaven els enemics. Molts nois cantàven a les nits.” José Roca. Lópera (Jaén),1921.
Entrevistadora: Lídia Laserna, 2007.

“Als 26 anys vaig ser cridat per les quintes. Al costat del bàndol republicà, vaig anar al front d’Aragó, deixant la dona i el meu primer fill acabat de néixer. Un dia avançàvem territori als nacionals, el,pròxim el recuperàvem.” “Vaig fugir amb una camioneta i uns quants soldats cap a França. De tant en tant havíem de baixar del camió i construir el camí. Els franquistes ens anaven seguint.”

Francesc Valls. St Vicenç dels Horts, 1910
Entrevistadors: Nerea Cazorla i Fede Davicino, 2007 .

“On jo vivia quasi tota la gent era republicana. Però al meu pare no li agradava que alguns republicans prenguessin foc a les esglésies”. “Jo coneixia a Dolores Ibàrruri. Va ser una dona molt valenta i amb molta iniciativa”. “Havia de córrer amb la meva filla Cecília entre els meus braços, mentre per mar i aire bombardejaven Màlaga”.

Maria Valverde. Fuengirola (Màlaga), 1915.
Entrevistadors: Cristina Huguet i Manu Espinar, 2007

"El peor recuerdo de la guerra es cuando bombardearon el pueblo. Mi hermana y sus dos hijos quedaron enterrados en la casa. Como mi hermana estaba mal, le rompieron la espina por tres sitios, yo tuve que hacer de niñera.”

Francisca Pérez. Landete (Conca), 1926.
Entrevistadora:Paula Pastor,2008

“Hi havia bombardejos cada dos per tres, perquè hi havia una fàbrica d’armament a L’Hospitalet. Quan venien a bombardejar, sonava una alarma i tothom s’amagava en un refugi(...). Al final ja dormíem al refugi, però jo sortia alguna vegada a curar el meu pare perquè estava molt malalt a casa (...).M’havia d’amagar als portals de les cases perquè passaven avions a bombardejar”.

Joaquim Fabregat. L’Hospitalet de Llobregat, 1931.
Entrevistadora: Mireia Yeste i Irene Torres 2007

“Había en mi casa unas cuevas donde nos metíamos nosotros y los vecinos durante los bombardeos"

Rosario Cañete. Luque (Córdoba), 1927.
Entrevistadores:Vega Moner i Anna Sorribes, 2007 .

”En un pueblo cerca del mío mataron a doce personas y los sesos se quedaron enganchados en el techo del lugar donde los mataron. Este acto lo hicieron los rojos”. “Mi hermano mayor estuvo en la guerra. Su quinta fue una de las que más gente tenía y por eso no cabían ni en los trenes. De esta manera, murieron muchos porque se tenían que poner en la parte superior del tren y al pasar los puentes se quedaban en el camino”.

José María Cabello. Escacena del Campo, 1921.
Entrevistadores: Ainhoa Acordagoitia i Maria Barrera, 2007.

“Va explotar una bomba al carrer Aribau, els vidres es van rebentar (...).Vaig agafar el meu fill que era petit, de mesos, i vaig anar caminant a la casa de la meva germana (...). Enseguida va tancar la nevera, tenia por que els hi prenguéssim el menjar”.

Julia Royes. Lleida, 1915.
Entrevistador: Jorge Barragán, 2008