Els avis d'avui, els joves d'ahir

Inauguració del Casal d'avis Les Magnòlies

2009-12-03T02:19:00.000-08:00

La inauguració de l'exposició a l'IES Corbera

2009-10-22T04:17:00.000-07:00

L'Escola republicana i l'Escola franquista

2009-09-09T10:04:00.000-07:00

Comparativa entre l'Escola republicana i l'Escola franquista

L'exposició a l'IES Corbera

2009-07-03T12:15:00.001-07:00

Sortida a les terres de l'Ebre

2009-07-03T07:16:00.000-07:00

Valoracions dels alumnes

2009-06-13T07:53:00.001-07:00

Els alumnes van gaudir d’aquesta experiència. Molts no sospitaven que els seus avis i àvies tinguéssin tantes històries per explicar. En molts casos, es van saber posar dins la pell dels seus avis i junts, van reviure el passat.

“Encara ara s’observa l’efecte que causa en les expressions de totes aquestes persones la vivència de la guerra, el dolor, el sofriment i la por”

Lídia Laserna, 2007

“Ha sigut una experiència conèixer a algú que es considera tan feliç tot i haver viscut una guerra”

Caterina Pedregal, 2007

“He notat que quan feia preguntes de la guerra civil, intentava evitar el tema, ja que ràpidament passava a explicar altres coses”.

Enric Pellicer,2007

“No ha volgut que l’ entrevista es registrés per,.... no va saber explicar el perquè”.

Carolina i Yolanda Díaz, 2007

“Es molt important escoltar a la gent gran, ja que et pot ensenyar moltes coses que per nosaltres són desconegudes. Tot el que ens va explicar Rosario van ser vivències molt interessants."

Vega Moner i Anna Sorribes,2007

“Aquesta entrevista ens ha semblat molt enriquidora, ja que la història no només explica batalles, la història la fan les persones. Aquesta experiència ens ha apropat a una realitat que va tenir lloc fa no molts anys. Potser faria falta que tothom algun cop en la vida pogués viure com vam fer nosaltres durant una hora en el passat. Potser sabríem què és un guerra (...) en comptes de mirar-la des del sofà!”.

Nerea Cazorla i Fede Davicino,2007

“Aquest treball ha sigut força interessant, de tant en tant es bo parlar amb la gent gran. A ells també els agrada molt parlar amb el jovent i explicar les seves històries passades. Es un treball diferent, on aprens i et dóna l’oportunitat de posar-te a la pell de les persones d’aquell temps. Esperem que aquest registre serveixi com a informació per les pròximes generacions”.

Mireia Yeste i Irene Torres

“Esta experiencia ha sido muy enriquecedora para nosotras, ya que hemos conocido cómo se vivía en una època anterior a la nuestra”.

Ainhoa Acordagoitia i Maria Barrera, 2007

“Els llibres t’ho poden explicar molt bé, però mai et podran fer sentir el que de veritat van sentir i van patir les persones que van viure la guerra civil(...). El treball ens ha ensenyat que durant les guerres la gent pateix moltíssim, més del que ens pensàvem”. “Hem après que els avis poden ser com un llibre d’aventures a l’hora d’explicar la seva vida, esperem que nosaltres també poguem explicar-li aquest “llibre” als nostres néts”.

Èric Cabero i Adrià Morales, 2007

“Sovint em costa pensar com devia ser el meu avi de jove, tinc la sensació que sempre ha hagut d’ésser vell”.

Glòria Casas, 2008

“La informació que recollim en aquest treball són vivències de persones que no són herois, ni monarques, ni polítics... ja que la història la fem entre tots: tothom qui viu en un territori”

Júlia Coronado, 2008

“Els avis es van mostrar molt receptius (...) Tenien moltes ganes de parlar i explicar-nos les seves experiències”

Anna Boix, 2008

Valoracions dels avis

2009-06-13T07:52:00.001-07:00

Els avis i àvies van valorar positivament l’experiència, es van sentir escoltats pels seus néts, en alguns casos, per primer cop. Recordar la seva infantesa, la seva joventut i explicar-la als més joves va acostar la seva generació als més joves.

“La situación política ha mejorado mucho porque antes no teníamos ningun derecho”

Manuel Fernández, Sevilla, 1936
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

“La vida és molt bonica si la saps portar, sempre ens trobarem amb desgràcies, però les hem d’afrontar”.

Teresa Farré. Roca Llauré (Lleida) 1928
Entrevistadores: Carmen Spulnik i Iris Rodriguez, 2007

“Hoy en día todo el mundo tiene de todo y esto ha perjudicado a la sociedad, porque no sabe valorar las cosas”.

Ignacio Garrido. Villalcázar de Sirga (Palencia)1936
Entrevistador: Ruben Garrido., 2007

“Mai no dubtis que sempre serà millor la via diplomàtica que la guerra”

Mª Lluïsa Ferrando. Hostafranchs (Barcelona)1920
Entrevistador: Enric Pellicer

“Odio los fanatismos, esto nos llevó a la guerra civil (...). Amo la democràcia, pienso que es la única manera de convivir en paz (...). Estos hechos, considerados ya históricos, nos deben enseñar a no caer en los mismos errores que llegaron a hacer que miles de familias quedaran desemparadas”.

Mari Cruz Riaño. Palencia, 1936
Entrevistador: Alex Pérez, 2007

“L’errada de la República va ser posar-se en contra del clergat”

Joan Rigol. Corbera de Llobregat, 1917
Entrevistadora: Noèlia Nueva, 2008

“Recordar coses d’aquella època em fa feliç, i poder-ho explicar i que m’escoltin. El millor record per una persona gran és recordar el que feia de petit”

Jaume Puig. Barcelona, 1926
Entrevistadora: Elena Rasho,2008

La repressió de la postguerra

2009-06-13T07:51:00.003-07:00

La dictadura franquista va ordir un sistema totalitari centrat en la figura del general Franco. Aquest sistema se sustentava sobre una base d’arrel econòmica –de l’autarquia al desarrollismo, i una altra de politicomilitar. En ambdues vessants, la repressió del règim dóna prou mostres de la seva immensa brutalitat i de la nul·la consideració pels Drets Humans més fonamentals, com el dret a la vida, les llibertats d’opinió i expressió o l’intent de genocidi cultural perpetrat contra tot allò diferent de l’Espanya castellana.

“No, no la vaig patir la repressió i vaig ser molt afortunat, encara que més d’algun cop sí que havia rebut més d’alguna advertència per part de la policia, ja que m’acusaven de roig, però res més important que això. El que sí que va patir una duríssima repressió per part dels cossos d’ordre franquistes va ser el marit de la meva cunyada, ja morta. Era republicà i molt reivindicatiu i realitzava “mitings” a la sala d’actes del poble, a favor de la república i els seus ideals i criticava al règim. El van enxampar i per parlar més del compte li van tallar la llengua i un cop tallada la llengua el van enviar al camp de fusellament i va rebre un tret al cap, tot això durant el temps de la guerra,concretament al juliol del 38”

Ramón Baldovi Martínez. València, 1927
Entrevistador: Sergio Baldoví i Xavi Moreno, 2006.

“ Hay gente que moría porquè sí, sin ser de ningun patido, otros se vengaban de sus vecinos acusándolos, con lo cual eran fusilados”.

Mari Cruz Riaño. Palencia, 1936
Entrevistador: Alex Pérez

“Em van estar a punt d’afusellar perquè jo escribia en el diari “El mundo obrero”.

María Valverde. Fuengirola (Màlaga), 1915
Entrevistadors: Cristina Huguet i Manu Espinar, 2007

“Una cosina meva es va quedar embarassada i la seva mare no la deixava viure, la insultava, i això que era major d’edat.En aquell temps això era pecat mortal”.

Consol Bosc. L’Hospitalet de Llobregat, 1936
Entrevistadora: Mireia Yeste,i Irene Torres,2007

“Quan parlava català molta gent se’n reia i em mirava malament. Em feia ràbia sentir-me despreciada en la meva pròpia terra”.

Maria Güell.
Entrevistadora: Caterina Pedregal, 2007

“Durant la monarquia les classes eren en castellà, era obligatori donar les gràcies a Deu tot cantant al principi i al final de la classe”.

Pepita Salvat. Ferral (Tarragona)
Entrevistadores: Elisabet Martí i Lorena Quero, 2007

“Si havíem d’anar a algun lloc els hi deia a les meves nenes que no parlessin català, però aquí al poble, com tots érem catalans,... Si anàvem a alguna oficina, llavors parlàvem el castellà com es podia”.

Teresa Almirall. Masquefa, 1924
Entrevistadores: Laura López i Goretti España, 2007

POSTGUERRA

El règim dictatorial va encetar-se amb una duríssima època de postguerra. La fam, la malaltia i la por van ser els eixos fatals sobre els quals va haver de girar la vida quotidiana durant tota la dècada dels anys quaranta i bona part dels cinquanta. Així, la desnutrició general, malalties com la tuberculosi o la disenteria i la desatenció mèdica bàsica van acabar causant estralls enormes en la societat catalana i espanyola d'aquells difícils anys.

El franquisme

2009-06-13T07:51:00.001-07:00

El règim franquista, en ple segle XX, va recórrer a la justificació medieval del poder diví per legitimar-se. La fórmula Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios s’inspirava en el record nostàlgic de l’Espanya dels Reis Catòlics, intentant actualitzar la grandesa d’un imperi perdut. La doctrina nacionalcatòlica va casar els interessos de l’Església catòlica i la dictadura, per exemple, en terrenys com l’educació, l’ordre social o la vida privada. D’aquesta manera, l’espai íntim de les persones quedava vulnerat i sota sospita permanent.

“La meva opinió és negativa respecte al règim, ja que ho vam passar força malament. No hi havia llibertat per a res i ens sentiem molt oprimits per tot en general. Jo i la meva família no podiem parlar la nostra llengua ja que stava prohibida, no ens podiem reunir als carrers gran quantitat d’amics perquè si no la policia ja sospitava de nosaltres, no es podia parlar de política...Va ser una època per oblidar. La meva família, referint-me als meus fills i la meva dona, dintre de tot no ho van passar malament perquè no estavem gaire involucrats en moviments reivindicatius, però sí que tenia amics i coneguts que van patir la repressió del moment.”

Ramón Baldovi Martínez. València, 1927
Entrevistador: Sergio Baldoví i Xavi Moreno2006.

“En aquella època bàsicament ens informavem per la ràdio, per les emisores que eren legals, excepte quan anavem a casa de la meva sogra , la qual punxava l’emisora il.legal emesa des de França, on els exiliats donaven una informació més pròxima a la realitat que no pas els del règim. Informar-se en aquella època a través dels mitjants de comunicació del règim era una tonteria des de el meu punt de vista"

Ramón Baldovi Martínez. València, 1927
Entrevistador:Sergio Baldoví i Xavi Moreno2006.

“Vivíem molt oprimits, sobretot els catalans, ja que ens fèien la vida impossible, pel fet tant sols de ser català. No podies parlar enlloc amb català, només en l’àmbit familiar i sobretot que no et sentís un veí franquista i no et denunciés”.

Lluïsa de Rubinat. Barcelona, 1919
Entrevistadora: Gemma Bartolomé, 2006

“Yo he vivido a gusto durante el franquismo. Mi padre era militar y teníamos pan. Muchas veces me sobraba para dos o tres días. Durante el franquismo yo vivía más tranquila, salía a la calle y nos podíamos estar hasta tarde porquè nadie te molestaba”
“Ojalá a mi me hubiera tocado vivir en otra època, no en la de Franco, que la mujer no era nada, sólo servía para coser, fregar y criar hijos y el hombre era el macho de la casa”.

Antonia Rodríguez. Sevilla, 1935
Entrevistador: Ruben Garrido

“Hi havia molta gana i anàvem a robar perquè no podíem menjar”.

Mª Lluïsa Ferrando. Hostafranchs (Barcelona)1920
Entrevistador: Enric Pellicer

“Había unas cartillas de racionamiento que eran de color verde. Llegaban los “grises”, que salían de un horno con maletas de cuero negro, llenas de bollos y se lo vendían a los estraperlistas que estaban escondidos en los porticones”.

Manuel Fernandez. Sevilla, 1936
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

“Els pobres duien espardenyes, la gent normal tenia un parell de sabates i els rics tenien més d’un parell de sabates”

Maria Güell
Entrevistadora: Caterina Pedregal, 2007

“Va ser pitjor la postguerra, a la guerra encara hi havia menjar, però durant la postguerra, la gent anava a dormir sense menjar. Va haver gent que es va arribar a menjar les pells de les patates bullides.”

Joaquim Fabregat. L’Hospitalet de Llobregat, 1931
Entrevistadora: Mireia Yeste i Irene Torres, 2007

“Es cierto que pasamos hambre y muchas calamidades, pero yo viví bién (...) Antes había mucha más seguridad y no habían atracos ni asesinatos y por eso mismo yo apoyo el franquismo, por su seguridad y protección”.

Ignacio Garrido. Villalcázar de Sirga (Palencia)1936
Entrevistador: Ruben Garrido., 2007

“La política era com si no existís. La meitat, no en parlàvem, l’altre meitat ni opinava, només la gent amb cultura s’implicava, parlava de política,...”

Consol Bosc. L’Hospitalet de Llobregat, 1936
Entrevistadora: Mireia Yeste i Irene Torres,2007

“Comprábamos aceite y trigo en el estraperlo, se lo comprábamos a los empleados de RENFE”. Rufino Puente. Palencia, 1916
Entrevistador: Ruben Garrido,2007

“Ells menjaven, i nosaltres estàvem afamats”

José Roca. Lópera (Jaén)1921
Entrevistadora: Lídia Laserna, 2007

“Como mi padre era presidente de la oficina de colocaciones obrera, hoy se llama UGT, lo metieron en la cárcel 2 años. Como yo era hijo de un republicano, lo pasé mal, muy mal”.

José Pizarro, 1931. Garrovillas (Càceres)
Entrevistador: David Gonzalez Pizarro, 2007

“ Si protestaves, et pegàven.(...). Quan hi va haver la vaga de tramvies vaig rebre un cop quan anava al banc a treballar, van venir els “grisos”, i van començar a repartir i em van donar”.

Joaquim Fabregat. L’Hospitalet de Llobregat, 1931
Entrevistadores: Mireia Yeste i Irene Torres, 2007

“El hombre siempre estaba en el bar mientras la mujer estaba encerrada en casa”. “Mi padre era guarda civil. Recuerdo que de pequeña no me dejaban ir con una niña porque su padre era rojo,(...). A mi familia se le tenía un gran respeto, ya que éramos de los altos cargos del pueblo, por debajo del alcalde, del médico y del párroco, que en aquel momento eran los que mandaban”.

Mari Cruz Riaño. Palencia, 1936
Entrevistador: Alex Pérez, 2007

“Els terratinents del meu poble eren tan catòlics que no volien vendre les terres properes a la platja per evitar que vinguessin turistes. Deien que aquesta gent oblidava els valors de l’església”.

Pepita Salvat. Ferral (Tarragona)
Entrevistadores: Elisabet Martí i Lorena Quero, 2007

“Vivia prop del port de Barcelona. Un dia van arribar al port unes caixes molt grans. Jo, amb uns 10 anys, vaig aconseguir treure una caixa de tabac i llet en pols. Gràcies a això, vem poder viure un temps”.

Remei Tatjer. Sant Just Desvern (Barcelona) 1922
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

El franquisme: la ideologia

2009-06-13T07:49:00.000-07:00

El sistema de partit únic defineix qualsevol règim dictatorial, també el del franquisme, amb la Falange. El tall de la Guerra Civil explica, en bona part, la polarització política de l’antifranquisme, ja des de 1939 mateix. L’activisme polític va quedar, en conseqüència, reclòs en la dificilíssima clandestinitat o en el llunyà exili. Tanmateix, la resistència al règim va ser constant durant tota la cronologia dictatorial amb episodis que van de la tragèdia a l’èpica.

“Estava afiliada a la CNT, com tota la família. El meu pare va estar desterrat a València 5 anys”.

Mª Lluïsa Ferrando. Hostafranchs (Barcelona)1920
Entrevistador: Enric Pellicer

“Érem d’ideologia d’esquerres. Per aquest fet vam patir molt. Al meu pare, pel simple fet de ser d’aquesta ideologia, els dirigents franquistes el val afusellar. Fins i tot a mi em van empresonar durant un any, sent jo molt jove, pel mateix motiu”.

Maria Andrés. Terol, 1920
Entrevistadores: Alba Sospedra i Stefanie Engel

“Vaig haver de formar part de la “Falange” per obligació, anàvem vestides amb un uniforme blau, fèiem “desfiles” i cantàvem el “Cara al sol” .

Roser Blanch. Sants-Barcelona, 1928
Entrevistadors: Marc Segura i Alberto Silla

“Allí en mi pueblo había un centro de izquierdas donde enseñaban y charlaban, mataron a mucha gente que pertenecía a ese centro por ser republicanos. Estaban un padre y sus dos hijos en su casa y a los tres los sacaron a la calle a matarlos, no habían hecho nada, tan solo eran republicanos”.

Rosario Cañete. Luque (Córdoba), 1927
Entrevistadores: Vega Moner i Anna Sorribes, 2007

“Mi padre fue fusilado por los nacionales por haber votado a las izquierdas. Había que votar a las derechas o a las izquierdas y él votó a los que mejoraban la vida del obrero, a las izquierdas, que era la Rrepública. Murió cuando yo tenía un año y medio”.

Ramon Cordero. Guadalupe (Extremadura), 1935
Entrevistadores: Susana Cordero i Luna Alcaraz, 2007

“Allí en Villamanrique, en mi casa, estuvieron dos refugiados, eran de Toledo, aún nos hablamos”

Natividad Patón. Villamanrique (C. Real), 1935
Entrevistadora: Marina Coronado, 2008

“Amb 19 anys vaig anar a lluitar al front. L’excitació a la guerra era màxima, guardàvem el conyac per anar a lluitar. Les mateixes persones del meu bàndol ens posaven una pistola al cap obligant-nos a lluitar”.

Josep Rigol. Corbera de Llobregat, 1917
Entrevistadora: Noèlia Nueva, 2008

El franquisme

2009-06-10T04:42:00.000-07:00

Aquí trobareu una vintena de fotografies de l'època del franquisme que s'han publicat durant l'exposició.

Entrevista a José Miguel Martínez

2009-06-08T00:36:00.000-07:00

Entrevista d'Elena Rasho 1

2009-05-29T05:00:00.000-07:00

Entrevista d'Elena Rasho 2

2009-05-29T04:12:00.000-07:00

La guerra civil

2009-05-28T07:00:00.000-07:00

El conflicte bèl·lic (1936-1939) va marcar la història contemporània d'Espanya i Catalunya en un enfrontament tràgic entre nacionals i republicans, entre l'autoritarisme i la democràcia. La xifra de víctimes mortals se situa vora el mig milió de persones. La victòria militar feixista va suposar l'inici de la Dictadura de Franco (1939-1975).

“Jo treballava a la fàbrica guardant-nos de les bombes que queien. Hi havia un refugi al “sotan” de la fàbrica. Vaig tenir que anar a robar, com tothom, clar! No hi havia res per menjar. Vam passar molta gana i donaven targetes de racionament.”

Lluïsa Ferrando. Barcelona, 1919
Entrevistadora:Irene Ibáñez 2006.

“Ja a la guerra civil, que la vaig passar al meu poble, recordo com hi anava molta gent i després no tornava. La muntanya estava plena de material de guerra abandonat i havíem d´anar amb molt de compte. Un cop estava jugant amb uns quants amics, perquè havíem trobat una bomba i ens vam posar en rotllana; llavors va venir un noi que havia estat a la guerra i ens va advertir que no podíem jugar amb allò. Nosaltres vam marxar i mentrestant vam sentir una explosió, havia estat el noi que havia trepitjat una altra bomba que hi havia i va morir. En aquell moment, els que vivíem no ens semblava tan greu ni dramàtic, perquè els nens d’aleshores no coneixíem un altre tipus de vida sense tantes penúries.”

José Cano Franco. Puig-Reig, 1929.
Entrevistadors: Pol Pallarès i Míriam Baños,2006.

(Referint-se al marit) "El van convocar a Barcelona i li van donar un cavall perquè era de cavalleria, i... cap al front! Va anar al front d’Aragó i va travessar l’Ebre, de 200 només el van poder travessar 6 (...) El meu home (...) es va agafar a la cua del cavall i el va travessar. Perquè com van obrir les comportes baixava molta més aigua i se’n van ofegar molts.” “Els rojos van entrar a casa meva. Però el meu pare,... ai senyor si em sentís el papa,... deia sempre el meu pare “no ens feu res... ja us donarem força menjar... tot el que tenim...”.

Teresa Almirall. Masquefa, 1924.
Entrevistadores: Laura López i Goretti España, 2007

“ En Martos (Jaén) no bombardearon nunca porque me explicaron que vivía una familia que se entendía con Franco (familia Solis)."

Manuel López. Martos (Jaén), 1933
Entrevistadores: Carolina i Yolanda Díaz, 2007.

“En aquest període, si no eres de la CNT era difícil trobar feina, per això m’hi vaig fer, per trobar feina i mantenir la família”. “Durant la guerra civil, hi havia una gran tensió social, política i religiosa. El poble de Sallent era antireligiós i van ensorrar l’església”.

Enric Cots. Sallent (Barcelona), 1912
Entrevistadores: Noèlia Julián i Úrsula Martínez, 2007.

“Viví la guerra civil. Mi padre participó en ella contra Franco. Una vez finalizada la guerra nos tuvimos que marchar de Badajoz y fuimos a vivir a Castilla. Allí cogieron a mi padre y le encarcelaron”.

Ángeles García. Badajoz, 1923
Entrevistador: Ruben Garrido., 2007.

“En el poble hi havia un caminet que travessava els Pirineus fins arribar a França. Molta gent s’endinsava per aquest camí a peu o amb burros. Molts cops els franquistes els agafaven i els afusellaven al mig de la plaça principal del poble”. “Amb l’esclat de la guerra civil, moltes esglésies van ser cremades pels rojos”.

Maria Güell.
Entrevistadora: Caterina Pedregal, 2007.

“Em passava tot el dia amagada darrera unes roques. Només era una nena.”

Dolors Nogués. Vinebre(Tarragona) ,1922

Entrevistador: Bladi Seoane

“Tant el bàndol republicà com el nacional van protagonitzar horrors de tota mena(..). Al meu marit el van cridar per anar a la batalla de l’Ebre. Va tenir sort perquè va ser aviat capturat pels nacionals. Com que molts nacionals no sabien llegir ni escriure es va convertir en el redactor i llegidor de les cartes personals dels franquistes”.

Pepita Salvat.Ferral (Tarragona).
Entrevistadores: Elisabet Martí i Lorena Quero, 2007

“Los nacionales violaban a las mujeres. Los republicanos mataron a un cura. Mi madre escondía a mis hermanas para que no las violaran los nacionales,...”

Manuel López. Martos (Jaén), 1933

Entrevistadores: Carolina i Yolanda Díaz, 2007

“El meu pare em va dir que a la guerra va aprendre que si ell no matava el matarien a ell. Ell feia de missatges, tenia la missió de fer arribar missatges a altres regiments” “El meu pare va presenciar un fet típic de situacions de guerra. Un jove va robar un tros de pa, i quan es van assabentar les víctimes del robatori, acte seguit van afusellar el lladre”. “Els feixistes van agafar al meu pare i li van dir: “Juanma, usted es un rojo separatista porque escribe poesías en catalán”, i el van portar a un camp de concentració a Lleó, amb milers de persones”.

Roser Blanch. Sants (Barcelona), 1928
Entrevistadors: Marc Segura i Alberto Silla

“La guerra civil española, para mi, fue una questión econòmica (...). El 16 de febrero de 1936 hubieron una selecciones en las que ganaron por mayoría los socialistas (...). Pues claro, un miedo grande les cogió a los grandes capitalistas o caciques que cogieron a unos militares por dinero (...) para que se alzaran (...) y acabaron con la república”. “ El, pensamiento de los nacionales era que, si no se hubiera provocado la guerra civil y hubieran ganado las tropas republicanas, España hubiera sido una colònia rusa” “Lo único que se consiguió con la guerra civil fue atrasar a España 30 o 40 años con respecto a otras naciones de Europa (...) Los adelantos que se tenían, particularmente en medicina y en educación, se atrasaron al estallar la guerra.”

José Pizarro. Garrovillas (Càceres),1931.
Entrevistador: David Gonzalez Pizarro, 2007

“En Burgos me cogieron los falangistas(...). Nos llevaron a un convento y nos encerraron en una carbonera 9 días(...) Nos dieron camisas limpias porque las teníamos llenas de sangre de las palizas que nos habían dado”.

Rufino Puente. Palencia, 1916.
Entrevistador: Ruben Garrido,2007 .

“Deien, això només és per tres dies! Per tres dies?... Van ser tres anys!!! “Lluitàvem en unes trinxeres que tenien parapets per quan atacaven els enemics. Molts nois cantàven a les nits.” José Roca. Lópera (Jaén),1921.
Entrevistadora: Lídia Laserna, 2007.

“Als 26 anys vaig ser cridat per les quintes. Al costat del bàndol republicà, vaig anar al front d’Aragó, deixant la dona i el meu primer fill acabat de néixer. Un dia avançàvem territori als nacionals, el,pròxim el recuperàvem.” “Vaig fugir amb una camioneta i uns quants soldats cap a França. De tant en tant havíem de baixar del camió i construir el camí. Els franquistes ens anaven seguint.”

Francesc Valls. St Vicenç dels Horts, 1910
Entrevistadors: Nerea Cazorla i Fede Davicino, 2007 .

“On jo vivia quasi tota la gent era republicana. Però al meu pare no li agradava que alguns republicans prenguessin foc a les esglésies”. “Jo coneixia a Dolores Ibàrruri. Va ser una dona molt valenta i amb molta iniciativa”. “Havia de córrer amb la meva filla Cecília entre els meus braços, mentre per mar i aire bombardejaven Màlaga”.

Maria Valverde. Fuengirola (Màlaga), 1915.
Entrevistadors: Cristina Huguet i Manu Espinar, 2007

"El peor recuerdo de la guerra es cuando bombardearon el pueblo. Mi hermana y sus dos hijos quedaron enterrados en la casa. Como mi hermana estaba mal, le rompieron la espina por tres sitios, yo tuve que hacer de niñera.”

Francisca Pérez. Landete (Conca), 1926.
Entrevistadora:Paula Pastor,2008

“Hi havia bombardejos cada dos per tres, perquè hi havia una fàbrica d’armament a L’Hospitalet. Quan venien a bombardejar, sonava una alarma i tothom s’amagava en un refugi(...). Al final ja dormíem al refugi, però jo sortia alguna vegada a curar el meu pare perquè estava molt malalt a casa (...).M’havia d’amagar als portals de les cases perquè passaven avions a bombardejar”.

Joaquim Fabregat. L’Hospitalet de Llobregat, 1931.
Entrevistadora: Mireia Yeste i Irene Torres 2007

“Había en mi casa unas cuevas donde nos metíamos nosotros y los vecinos durante los bombardeos"

Rosario Cañete. Luque (Córdoba), 1927.
Entrevistadores:Vega Moner i Anna Sorribes, 2007 .

”En un pueblo cerca del mío mataron a doce personas y los sesos se quedaron enganchados en el techo del lugar donde los mataron. Este acto lo hicieron los rojos”. “Mi hermano mayor estuvo en la guerra. Su quinta fue una de las que más gente tenía y por eso no cabían ni en los trenes. De esta manera, murieron muchos porque se tenían que poner en la parte superior del tren y al pasar los puentes se quedaban en el camino”.

José María Cabello. Escacena del Campo, 1921.
Entrevistadores: Ainhoa Acordagoitia i Maria Barrera, 2007.

“Va explotar una bomba al carrer Aribau, els vidres es van rebentar (...).Vaig agafar el meu fill que era petit, de mesos, i vaig anar caminant a la casa de la meva germana (...). Enseguida va tancar la nevera, tenia por que els hi prenguéssim el menjar”.

Julia Royes. Lleida, 1915.
Entrevistador: Jorge Barragán, 2008

El treball i les condicions laborals

2009-05-13T03:04:00.000-07:00

Les condicions de treball de l’economia franquista venien marcades per la precarització general, per la reducció de les dones a uns àmbits laborals molt concrets i poc valorats, per l’explotació d’una patronal protegida pel sistema i per la negació dels drets més elementals de la classe treballadora. Els sindicats de classe no tenien sentit per al franquisme, i per això va crear el Sindicato Vertical, on suposadament la identitat espanyola feia convergir els interessos de patrons i obrers. Una mostra més, per tant, de l’endarriment del règim, a la qual s’hi sumava la repressió de tipus econòmica.

“Treballava al camp i de paleta, la meva família necessitava diners i també vaig acabar molt aviat l’escola. Sí, les condicions de treball eren bastant dures, treballaven moltes hores al sol, amb poc menjar i agua i amb un sou molt baix, però no podiem demanar més en aquella època. L’horari laboral en teoria era l’establert pel govern, però l’amo no feia cas i ens obligava a treballar més hores pels mateixos diners”

Ramón Baldovi Martínez. València, 1927
Entrevistadors: Sergio Baldoví i Xavi Moreno,2006.

“Aspiracions poques, només tenien aspiracions els que teníen diners, que podíen pensar en anar a estudiar a Barcelona. Jo havia d’ajudar a casa. Vaig començar a treballar amb 13 anys a la fàbrica de cotó del poble. Estava 8 hores al dia i cobrava 35 pessetes a la setmana que les hi donava a la meva mare que era qui ho administrava. Les condicions de treball no eren dolentes, però quan venia un inspector, a tots els nens ens fèien sortir corrents per la part del darrere de la fàbrica, on hi havia un reg perquè ens amaguéssim. Però els nens haviem de seguir treballant, perquè hi havia molt poca mà d’obra, havien molts presos i molts morts.”

Lluïsa Ferrando. Barcelona, 1919
Entrevistadora: Irene Ibáñez, 2006.

“Vaig fer de telefonista del meu poble .Treballava tots els dies excepte el diumenge, que anava a l’església. Tenia una jornada de 12 hores”.

Teresa Farré Roca. Llaure (Lleida), 1928.
Entrevistadores: Carmen Spulnik i Iris Rodriguez, 2007

“A la fàbrica tocaven una sirena i si en cinc minuts no eres fora, et treien els diners”.

Mª Lluïsa Ferrando. Hostafranchs (Barcelona),1920.
Entrevistador: Enric Pellicer.

“En l’aspecte laboral, tots teníem les mateixes tasques: recollir les llavors, plantar-les, regar-les... Una vegada finalitzava la jornada, la dona havia de seguir treballant per la seva família, netejant o cuinant; l’home se’n anava a dormir i així acabava la seva feina.”

Josefina Pérez. Lleida, 1928.
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007.

“ Aprendí a tejer y entré en la fábrica de tejidos a los 16 años. Allí estuve 14 años hasta que me casé y mi marido me dijo que lo dejara (...). Trabajaba des de las cinco de la mañana hasta la 1 de la tarde. No hablábamos, no opinábamos”.

Mari Cruz Riaño. Palencia, 1936.
Entrevistador: Alex Pérez, 2007

“Cobrava un ral i treballava des de que sortia el sol fins que es posava”.

José Roca. Lópera (Jaén),1921.
Entrevistadora: Lídia Laserna, 2007

“La meva feina era fregar, però no com ara, sinó de genols a terra i frotant. Em donaven cada dia 1 duro, un vas de llet i un croissant”.

Remei Tatjer. Sant Just Desvern (Barcelona), 1922.
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

“Als 7 anys vaig entrar a treballar a una fàbrica tèxtil.”

Francesc Valls. St Vicenç dels Horts, 1910.
Entrevistadors: Nerea Cazorla i Fede Davicino, 2007

“A los 8 años empecé a trabajar de lechero. En Guadalupe no había futuro para nadie y me fuí a Catalunya. Primero fui yo solo a buscar trabajo, a los dos días encontré uno en una empresa que fabricaba plástico”.

Ramon Cordero. Guadalupe (Extremadura), 1935.
Entrevistadores: Susana Cordero i Luna Alcaraz, 2007.

“Encara no tenia l’edat legal per treballar(fàbrica ); així que un dia ens van tancar a unes quantes nenes a una habitació perquè va venir un revisor(...). Ens vam passar unes hores allà tancades fins que va marxar el revisor.”

Teresa Almirall. Masquefa, 1924.
Entrevistadores: Laura López i Goretti España, 2007

“Vine a Barcelona a los 30 años, trabajaba en una casa buenísima (sirviendo). Me vine a Barcelona porque en mi pueblo no había más que campos."

Rosario Cañete. Luque (Córdoba), 1927.
Entrevistadores:Vega Moner i Anna Sorribes 2007

“A los 12 años me incorporé al mundo laboral por necesidad econòmica. Cobraba 3,5 pesetas. Generalmente los terratenientes nos trataban bién, pero había otros que eran malos. Salíamos de casa antes de que saliera el sol y teníamos que andar 12 Km para llegar al trabajo”.

José María Cabello. Escacena del Campo, 1921.
Entrevistadores: Ainhoa Acordagoitia i Maria Barrera, 2007

"Amb 9 anys vaig tenir el meu primer treball, en una fàbrica de ninots de guix. Tenia un horari de 8 a 14 hores(...)Després a una fàbrica de filatura, on només hi treballaven dones, ja que el procés de filatura requeria de mans àgils i petites com les de les nenes..Als 23 anys em vaig casar, i quan les dones es casaven ja no les volien treballant a les fàbriques.”

Florentina Agüera. L’Hospitaet, 1935.
Entrevistador: Marc Roca, 2008

L'educació

2009-04-16T02:05:00.000-07:00

El franquisme considerava l’escola com un espai de reproducció dels esquemes del règim. L’alumnat era un conjunt passiu de persones a adoctrinar. La seva veu no era tinguda en compte per un sistema repressiu basat en la violència física, verbal i simbòlica. Tot estava pensat per reforçar patrons sexuals (home - dona), de classe social i d’ideologia política. Nois i noies rebien una educació diferent. Les noies eren convençudes que el seu futur era la reproducció, la família, la llar, l’atenció als infants i al marit. Els nois assumien la passivitat social sota el camuflatge del patriotisme: ser un bon espanyol comportava la renúncia a la crítica, a la voluntat individual, als propis desitjos o a l’elecció del propi futur.

“Doncs em vaig quedar en l’escolarització (elemental) perquè jo volia fer batxillerat i estudiar infermeria, però la guerra em va enganxar just en l’escola i no vaig poder fer el que jo volia.

Lluïsa de Rubinat. Barcelona, 1919

Entrevistadora Gemma Bartolomé2006.

“Els mestres eren severs. Quan volien castigar a algú, agafaven una barra de fusta (...) i ens donaven a les mans. Alguns nens feien trucs, agafaven un all i el fregaven a la barra, quan el professor anava a pegar algun alumne, la barra es trencava.”

Josep Mª Segura. Narros (Sòria), 1932
Entrevistadores: Alba Segura i Marta Edo.

“Yo asistí a clase hasta los 14. En las clases había mucho respeto y allí se iba a estudiar y no a pasar el rato o a conocer gente como ahora”(...) Mi colegio era religioso y unas tres veces al día nos hacían decir el padrenuestro y cantar el himno de Franco llamado “Cara al sol” con la mano levantada.”

Ángeles García. Badajoz, 1923
Entrevistador: Ruben Garrido., 2007

“Muchos profesores pasaban más hambre que nosotros los alumnos (...). Solo teníamos una enciclopedia. En ese libro estaban todas las asignaturas juntas. Con un cuaderno y un bolígrafo aprendíamos más que ahora.”

Ignacio Garrido. Villalcázar de Sirga (Palencia), 1936
Entrevistador: Ruben Garrido., 2007

“Había muchos piojos, yo veía cómo se les caían de la cabeza a mis compañeros.”

Manuel López. Martos (Jaén), 1933
Entrevistadores: Carolina i Yolanda Díaz, 2007

“Yo no fuí al colegio, cuando fuí a la guerra no sabía leer ni escribir ni hacer cuentas.”

Rufino Puente. Palencia, 1916
Entrevistador: Ruben Garrido,2007

“Los profesores de mi escuela, aunque cueste creerlo, no pegaban nunca, excepto una profesora que sí solía repartir.”

Mari Cruz Riaño. Palencia, 1936
Entrevistador: Alex Pérez, 2007

“Els nens escrivien, mentre nosaltres feiem “labor”. Cada setmana fèiem religió. Agafàvem el rosari i resàvem dos cops per setmana(...). No em sap greu d’haver-ho fet, perquè ara encara ho faig servir. Quan sóc sola aquí, a casa, reso.”

Teresa Almirall. Masquefa, 1924
Entrevistadores: Laura López i Goretti España, 2007

“Vaig anar a l’escola Nacional fins als 14 anys Ensenyaven molt be a brodar, cantar,... Anàvem vestides amb una bata blanca i un llaç carbassa al coll. Els nois anaven a un altre escola. Consol Bosc L’Hospitalet de Llobregat, 1936 Entrevistadora: Mireia Yeste i Irene Torres 2007
“Anàvem vestits amb bata a ratlles. Les nenes i els nens estudiàvem el mateix, excepte les feines de casa com cosir, brodar,... Els càstigs eren durs. Ens pegaven o no ens deixaven anar a dinar a casa.”

Joaquim Fabregat. L’Hospitalet de Llobregat, 1931
Entrevistadora: Mireia Yeste, i Irene Torres, 2007

“Si que fui a la escuela, yo sabía leer y escribir muy bién. Era privilegiada porque no todo el mundo podía permitirse el lujo de asistir a clase”. “La maestra se llamaba Doña Victoria, y era más mala que un dolor. Era muy autoritaria y se tenía que hacer lo que ella mandaba, era terrible.”

Rosario Cañete. Luque (Córdoba), 1927
Entrevistadores:Vega Moner i Anna Sorribes, 2007

“Llevábamos un “baby” o como le llamais aquí una bata. Mi madre, la pobre, cada noche la lavaba y por la mañana ya estaba limpia: madre no hay más que una.”

José María Cabello. Escacena del Campo, 1921
Entrevistadores: Ainhoa Acordagoitia i Maria Barrera, 2007

“Vaig haver de deixar l’escola, i simplement acompanyava a la meva germana i l’anava a buscar, ja que jo havia de treballar. Ella em donava molta enveja (...) però la família necessitava diners i em vaig haver de posar a treballar.”

Rosa Ferrer. Collblanc (Barcelona), 1922
Entrevistadors: Èric Cabero i Adrià Morales, 2007

“En la primera escuela a la que fui, en Balde, mi profesor se llamaba Don Paulino, que Dios le tenga donde se merezca, lo pasé muy mal(...). Don Paulino trataba mal, pegaba, sobretodoa los niños que sus padres habían muerto o matado por votar a las izquierdas(...). Cogía a los alumnos entre las piernas de él, y con una rama de olivo les pegaba.”

Ramon Cordero. Guadalupe (Extremadura), 1935
Entrevistadores: Susana Cordero i Luna Alcaraz, 2007

Entrevistes

2009-03-31T07:40:00.000-07:00

Inclou l'entrevista de COMràdio a la Carme Casas i de la Neus Rabaneda a la seva àvia

Els jocs d'oci

2009-03-30T04:18:00.000-07:00

Els jocs dels infants, donada la situació dura de la postguerra, eren força simples. No necessitaven tantes andròmines com els nois d’ara. Davant la mancança de joguines fabricades, els nens i nenes deixaven anar la seva imaginació: una corda vella d’estendre la roba, ràpidament era convertida en una corda per saltar, o amb quatre draps i uns cordills es feien la pilota de futbol. Jocs com la xarranca o el cuit i amagar eren els més populars de l’època.

“Tinc un germà que viu a Mollerussa, tots dos jugàvem amb joguines que fèiem nosaltres mateixos amb capses, cordills,...”

Teresa Farré Roca. Llaure (Lleida), 1928
Entrevistadores: Carmen Spulnik i Iris Rodriguez, 2007

“ Había un juego muy divertido. Como era la posguerra encontrabas muchas balas por el suelo. Nosotros, los pequeños, cogíamos y sacábamos las balas y con la pólvora escribíamos en el suelo una letra. Luego le prendíamos fuego y la letra se quedaba allí marcada”.

Ramon Cordero. Guadalupe (Extremadura), 1935
Entrevistadores: Susana Cordero i Luna Alcaraz, 2007

“Durant la guerra, quan teníem una mica de temps ens ajuntàvem uns quants amics i ens posàvem a jugar a la xarranca, les caniques, etc. Als quinze anys, quan feia mal temps, entràvem a un bar i jugàvem a cartes”.

Josep Mª Segura. Narros (Sòria), 1932
Entrevistadores: Alba Segura i Marta Edo, 2007

“Tenía una muñeca de trapo hecha por mí y le hacía vestiditos”.

Segunda Gómez. Consuegra (Toledo), 1935
Entrevistadora: Sandra Lorente, 2008

“Jugàvem al diàbolo, jo sempre el tirava molt amunt”

Maria Valverde. Fuengirola (Màlaga), 1915
Entrevistadors: Cristina Huguet i Manu Espinar, 2007

“M’agradava molt la lectura, les hores lliures, en la meva joventut les passava a la biblioteca de Sallent. Els meus pares em deien que no llegís tant i que anés al bar amb els amics a passar-m’ho bé”

Enric Cots. Sallent (Barcelona), 1912
Entrevistadores: Noèlia Julián i Úrsula Martínez, 2007

“Jugàvem a la xarranca,saltar la corda, el xuli, a cuit i amagar. Jugàvem amb qualsevol cosa".

Consol Bosc. L’Hospitalet de Llobregat, 1936
Entrevistadores: Mireia Yeste i Irene Torres, 2007

“Ens divertíem molt amb pocs diners. Al ser un noi tenia més llibertat. Anava a jugar a bàsquet. Els diumenges anàvem a ballar sardanes perquè era gratuït. Quan érem més grans anàvem al cine”.

Joaquim Fabregat. L’Hospitalet de Llobregat, 1931
Entrevistadores: Mireia Yeste i Irene Torres, 2007

“La Navidad allí era muy bonita,sin dinero pero muy buena(...). Las familias iban por la calle cantando villancicos(...). Los Reyes por allí no pasaban, si pasaban te dejaban una naranja de la huerta para cada uno encima de la ventana. Algunos años dejaban 10 céntimos de peseta”(...). Entonces no se celebraba el año nuevo”.

Ramon Cordero. Guadalupe (Extremadura), 1935
Entrevistadores: Susana Cordero i Luna Alcaraz, 2007

“Un dels jocs que més recordo era el de les pedretes. Consistia en agafar5 pedres planes, ficar-les a la mà i girar-la ràpidament a veure quantes quedaven sobre la mà, després intentar agafar les que havien caigut a terra sense que caiguessin les que teníem a les mans".

Rosa Ferrer. Collblanc (Barcelona), 1922
Entrevistadors: Èric Cabero i Adrià Morales, 2007

“Jugàvem per les muntanyes que rodegen el poble, abans havíen sigut vinyes i amb la fil.loxera van morir i ara eren muntanyes pelades”

Enric Cots. Sallent, 1912
Entrevistadora: Anahí Binagui, 2008

La religió

2009-03-30T03:57:00.000-07:00

El règim franquista, en ple segle XX, va recòrrer a la justificació medieval del poder diví per legitimar-se. La fórmula Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios s’inspirava en el record nostàlgic de l’Espanya dels Reis Catòlics, intentant actualitzar la grandesa d’un imperi perdut. La doctrina nacionalcatòlica va casar els interessos de l’Església catòlica i la dictadura, per exemple, en terrenys com l’educació, l’ordre social o la vida privada. D’aquesta manera, l’espai íntim de les persones queda vulnerat i sota sospita permanent.

“A nivell general veia l’esglèsia molt manipuladora, intentant controlar la gent innocent influint-los en els ideals, també l’esglèsia es va fer amb l’educació i feia molts “rentats de cervell” als nens del’època”.

Ramón Baldovi Martínez. València, 1927
Entrevistador: Sergio Baldoví i Xabi Moreno, 2006

“Gairebé tothom anava a misa i a l’església ens donaven discursos on ens parlaven de moralitat i de maneres de fer. Durant el franquisme l’església recolzava al dictador.”

Rafael Calderón Pérez. Molins de Rei, 1918
Entrevistadors: Enric Pellicer i Manuel Bueno, 2006

“Si no anaves amb freqüència a l’església, t’acusaven de no ser bon cristià i això estava molt mal vist”

Josefina Pérez. Lleida, 1928
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

“Si no se iba a la iglesia te criticaban diciendo que eras rojo o de izquierdas, pero a mi me daba igual si me criticaban”.

Rufino Puente. Palencia, 1916
Entrevistador: Ruben Garrido,2007

“ En aquella època necessitava creure en Déu per poder suportar aquelles situacions tan difícils”

Teresa Almirall. Masquefa, 1924
Entrevistadores: Laura López i Goretti España, 2007

“Todo era pecado(...). La iglesia era otra dictadura: La mujer tenía que ir con velo y manga larga. En la boda de un amigo me echaron de la iglesia por enseñar los hombros en el vestido que llevaba puesto.
Cuando Franco venía a Zaragoza, todos los que estaban en contra de la dictadura eran encerrados (...)Las prisiones estaban a reventar”.

Mari Cruz Riaño. Palencia 1936
Entrevistador: Alex Pérez, 2007

“Yo les dije a mi abuela y a mi madre que no quería hacer la comunión y me pegaron dos bofetadas, porque si no se hacía la comunión estabas muy mal visto”.

José Sánchez. Palencia, 1040
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

“Durant un temps volia ser monja, però la mare em deia: com pot ser que sent republicà el teu pare tu vulguis ser monja?"

Maria Valverde. Fuengirola(Màlaga), 1915
Entrevistadors: Cristina Huguet i Manu Espinar, 2007

“Jo feia d’escolà i tocava cada dia les campanes de l’església de Sant Ramon Nonat a canvi de pagar-me l’escola”.

Joaquim Fabregat. L’Hospitalet de Llobregat, 1931
Entrevistadora: Mireia Yeste i Irene Torres, 2007

“La iglesia estaba a favor de Franco”.

Rosario Cañete. Luque(Córdoba), 1927
Entrevistadores:Vega Moner i Anna Sorribes, 2007

“Abans creia en la religió catòlica però va haver un moment que em va fallar i vaig deixar de creure-hi. Ara sóc “Testigo de Jehová”.

Rosa Ferrer. Collblanc (Barcelona), 1922
Entrevistadors: Èric Cabero i Adrià Morales, 2007

“Abans, anar a misa era sagrat, hi anàvem tots els diumenges, les dones a un costat i els homes a l’altra”.

Josefina Bonfill. Ràfels(Terol), 1931
Entrevistadora: Neus Rabaneda, 2008

L'habitatge, el carrer, el veïnat

2009-03-30T03:37:00.000-07:00

L’endarreriment econòmic i social que va comportar el franquisme es va traslladar també a la manera de viure de la gent. Es van construir de barris amb habitatge precari per a la immigració interna: diferents famílies de classe treballadora atapeïdes en un sol pis, la mancança de clavegueram, llum i gas en la urbanització franquista. A més, el barraquisme com a fet inevitable per als més desafavorits va comportar l’aparició de zones com la Perona o les Casas Baratas. Malgrat tot, la solidaritat veïnal va possibilitar la supervivència de molta gent.

“No t’espantis eh! Viviem quatre matrimonis en un pis, això quan em vaig casar. Vam compartir un pis entre quatre germans que erem. Estava situat a Barcelona i sí, teniem gas, aigua i llum, però electrodomèstics no. El primer que vam tenir va ser una nevera que va comprar la meva germana i la compartiem.”

Lluïsa Ferrando. Barcelona 1919
Entrevistadora:Irene Ibáñez,2006

“No gaudíem del privilegi de tenir llum, d’aigua no en teníem, els meus germans havien d’anar amb les aigüeres a buscar-la allà on trobaven, ja que vivíem en un poble de secà. Quan vam venir a Barcelona vam poder gaudir d’aquestes necessitats”.

Maria Andrés.Terol, 1920
Entrevistadores: Alba Sospedra i Stefanie Engel, 2007

“Éramos cinco personas en la misma habitación y la cocina aparte, había un labavo comunitariocompartido entre cinco vecinos”.

Manuel Fernández. Sevilla, 1936
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

“De vegades jo havia de dormir als peus del llit dels meus pares perquè no hi havia llits suficients”.

José Roca. Lópera (Jaén), 1921
Entrevistadora: Lídia Laserna, 2007

“Jo em vaig casar la primera i vivia a casa dels meus pares als que pagava 25 pessetes. Quan els meus germans es van casar també es van quedar a viure a casa, per tant vivíem quatre matrimonis en una casa”.

Mª Lluïsa Ferrando. Hostafranchs (Barcelona), 1920
Entrevistador: Enric Pellicer, 2007

“Era una casa senzilla, on a baix hi havia els animals: un cavall, dos o tres tocinos (...). No hi havia llum de carbó, tampoc electricitat, ni ràdio ni tele, res. L’aigua calenta l’escalfàvem a terra, al foc, amb troncs. Casa meva estava dins del poblemateix, a Masquefa, amb divuit veïns,...”

Teresa Almirall. Masquefa, 1924
Entrevistadores: Laura López i Goretti España, 2007

“Abans els veïns sortien a la fresca, ens asseiem fora i petàvem la xerrada”.

Joaquim Fabregat. L’Hospitalet de Llobregat, 1931
Entrevistadora: Mireia Yeste i Irene Torres, 2007

“Vivia en una planta baixa de L’Hospitalet. S’acostumava en aquell temps a comprar un terreny i s’anava edificant fins a construir la teva casa”

Consol Bosc. L’Hospitalet de Llobregat, 1936
Entrevistadora: Mireia Yeste i Irene Torres, 2007

“Vivía en una casa muy bonita de labor grande con muchas habitaciones (...). La casa tenía mucho terreno, teníamos gallinas, cabras de las que ordeñábamos leche cada mañana”.

Rosario Cañete. Luque (Córdoba), 1927
Entrevistadores:Vega Moner i Anna Sorribes, 2007

“ Jo vivía en una casa petita. Tenia tres habitacions, una pels pares,un altre per les noies i l’altre pels nois, érem dos germans i quatre germanes.També teníem una cuina que era menjador”.

Rosa Ferrer. Collblanc (Barcelona), 1922
Entrevistadors: Èric Cabero i Adrià Morales, 2007

“Nos bañábamos en el rio, sin jabón claro, porque bebíamos de esa agua. Nos íbamos todos los chavales al río a bañarnos juntos. Y las muchachas se bañaban en otra parte”.

Ramon Cordero. Guadalupe (Extremadura), 1935
Entrevistadores: Susana Cordero i Luna Alcaraz, 2007

“Hi havia nits que plorava i plorava, perquè no havia menjat res en tot el dia(...). Els meus plors els sentien els veïns, que tenien més diners, la veïna per la finestra em llençava un tros de pa”

Florentina Agüera. L’Hospitalet, 1935
Entrevistador: Marc Roca, 2008

“Cogíamos los cacharros de la cocina, todo lo que ensuciáramos y teníamos que bajar al rio. Para beber teníamos que ir a la fuente. No había agua en las casas.”

Francisca Pérez. Landete ( Conca), 1926
Entrevistadora: Paula Pastor, 2008

La família

2009-03-24T03:00:00.000-07:00

En la dictadura franquista el model de família responia al plantejat per l’Església catòlica. Així doncs, no només no es reconeixien altres estructures familiars sinó que es condemnaven, per exemple, el de les mares solteres, censurades moralment i socialment, fins al punt que algunes van haver de donar els seus fills en adopció o bé emigrar a l’estranger. Pel que fa a les parelles homosexuals, ni tan sols eren reconegudes, essent perseguides per la Ley de vagos y maleantes (1954), amb penes de presó incloses.

“La mujer antes no valia nada, era un cero a la izquierda, no contaba para nada. Era el hombre quién tomaba todas las decisiones sobre su vida y sobre las de su mujer”

Manuel Fernández. Sevilla, 1936
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

“Vaig tenir un “nòvio “ que era d’esquerres, i com la meva família era de dretes i hi havia molts enfrontaments entre aquestes dos ideologies no ho van veure bé i jo em vaig disgustar molt.”

Teresa Farré i Roca Llaure. Lleida 1928
Entrevistadores: Carmen Spulnik i Iris Rodriguez, 2007

“Yo tenía un hermano que cuando tenía unos siete años murió (...). Mis padres no le dieron de baja poque así constaba que en mi familia había un miembro más y tendríamos una ración más.”

Ángeles García. Badajoz, 1923
Entrevistador: Ruben Garrido, 2007

“ La mujer en mi pueblo no iba a trabajar, se quedaba en casa cuidando la casa y a los niños y no salía para nada excepto para ir a la iglesia.. Se tenían tantos hijos porque suponía trabajar menos, es decir que los niños podían ayudar en el campo(...).”

Manuel López. Martos (Jaén), 1933
Entrevistadores: Carolina i Yolanda Díaz, 2007

“En aquella època donaven una subvenció a les dones que no treballaven. Vaig deixar la feina de mestra per dedicar-me als meus dos fills”

Pepita Salvat. Ferral (Tarragona)
Entrevistadores: Elisabet Martí i Lorena Quero, 2007

“El diumenge anàvem a missa, dinàvem (,...). Tothom es reunia a casa d’un familiar i passàvem el diumenge tots junts. Molt més que ara!”

Teresa Almirall. Masquefa, 1924
Entrevistadores: Laura López i Goretti España, 2007

“Vivíamos ocho hermanos, mi padre, mi madre y yo; ella murió a los 45 años, mi padre a los 55, y se hizo cargo de nosotros mi hermana mayor. De los ocho hermanos, me quedé sola, todos murieron jóvenes”.

Rosario Cañete. Luque (Córdoba), 1927
Entrevistadores: Vega Moner i Anna Sorribes, 2007

“Les filles havien d’anar a treballar sense dinar ni esmorzar. La mare els hi deia que vindria més tard a porta’ls-hi l’esmorzar, però mai apareixia i passaven molta gana”

Florentina Agüera. L’Hospitalet, 1935
Entrevistador: Marc Roca, 2008

Imatges d'entrevistes als avis

2009-03-24T02:52:00.000-07:00

Presentació

2009-03-10T01:54:00.000-07:00

El departament de Ciències Socials de l’IES Corbera ha organitzat una exposició per mostrar els treballs realitzats pels alumnes amb fonts orals, materials i imatges sobre l’època dels seus avis. Aquest projecte es va iniciar el curs 2005-2006 dins el l Programa d’Innovació Educativa del Departament d’Educació.
Aquesta exposició es va inaugurar el 25 de febrer de 2009 i va ser visitada per tots els alumnes de l’Institut . Ha restat oberta al públic els dimecres fins l’1 d’abril.

1- EL PROJECTE : ELS AVIS D’AVUI, ELS JOVES D’AHIR

El projecte s’ha basat en treballar la història recent a partir de fonts primàries. Els alumnes, amb l’orientació del professorat de Ciències Socials, han recollit fotografies dels seus avis, els han fet entrevistes, han buscat documents i objectes del segle passat, han anat a visitar els escenaris de la batalla de l’Ebre,...

Els nostres objectius han estat:

Recollir testimonis orals de persones que hagin viscut alguns dels fets històrics que s’estan estudiant a classe.
Comprovar com han canviat els aspectes de vida quotidiana com el vestit, l’habitatge, la consciència política, les celebracions, les mentalitats, etc. al llarg del temps a partir de fotografies o objectes.
Afavorir el diàleg entre generacions i la comprensió cap a les persones de més edat.
Conèixer la metodologia de la història oral com a un procediment més de ciències socials.
Analitzar imatges i objectes del passat.
Contribuir en la recuperació de la memòria històrica.

Volem que la memòria dels avis no quedi en l’oblit. Volem que els seus somnis, les seves esperances i les seves il.lusions, així com els records d’uns temps difícils, siguin escoltats pels més joves. Creiem que el que van viure pot ajudar els joves d’avui a entendre millor i valorar el present.
Aquest és el nostre homenatge als que van esforçar-se perquè avui poguem tenir una democràcia i unes llibertats.

Les activitats que shan realitzat són:
A) Experiència amb 2n de batxillerat.

Amb aquest curs s’ha treballat bàsicament amb la República i la guerra civil. S’han realitzat diferents activitats relacionades amb la memòria històrica basades en el treball amb fonts orals. Les activitats realitzades són:

Visita als escenaris de la batalla de l’Ebre. Una vegada estudiat el tema a classe, s’ha realitzat una visita a Gandesa (museu), les trinxeres de Villalba dels Arcs, serra de Pàndols , exposició “Les Veus del front” a Pinell de Brai i Corbera d’Ebre.
Entrevista a un avi o àvia que preferentment hagi viscut alguns dels fets explicats a classe. Degut a la dificultat en buscar a persones d’edat avançada, s’ha contactat amb la Residència d’avis Les Deus, situada a poca distància de l’Institut, i on vàrem fer una visita i els alumnes van entrevistar als avis que, voluntàriament ho volien. Posteriorment els hi anirem a portar una còpia de les entrevistes.
La tercera activitat relacionada amb la recuperació de la memòria històrica és una xerrada amb dues dones que van viure la guerra civil des de dues perspectives diferents: una l’exili i l’altre la repressió. Aquestes dones per tanyen a l’associació “Dones del 36”, que fan des de fa anys una tasca de divulgació d’aquests fets històrics.

Les entrevistes de les persones que han donat la seva autorització formaran part de l’arxiu de memòria històrica que s’ha iniciat a l’Institut de Corbera.
En el curs 2007/08 les entrevistes s’han realitzat amb una temàtica concreta. El tema escollit fou “Lescola dels nostres avis”, realitzant-se comparacions entre l’escola franquista i la republicana.

B) Experiència amb 4rt d’ESO.

Amb el 4rt curs s’ha realitzat l’anàlisi d’imatges del franquisme per estudiar la vida quotidiana durant el franquisme durant el curs 2005/6.

Fase preparatòria: s’ha explicat el franquisme des del punt de vista polític i econòmic. També s’han llegit uns fulls sobre la vida quotidiana durant el franquisme a cada aula, comentant aspectes com el comportament en les festivitats, l’escola, el rol femení i masculí, etc...
Els alumnes han buscat fotografies dels anys 40 fins al 75. Els professors han fet una selecció de fotografies intentant que hi hagi temes variats.
Treball individual: Cadascú ha presentat un treball d’interpretació de la imatge, seguint un esquema donat a classe.
Treball en grup: Es fan grups dels temes que han sortit: escola, celebracions, oci,... i els alumnes busquen informació sobre un d’aquests aspectes. Posteriorment es fa una posada en comú o exposició de cadascun dels grups.
Amb les fotografies seleccionades i prèvia autorització del propietari de les fotografies, es va realitzar durant el mes de Juny de l’any 2006 una exposició de les fotografies a l’entrada de l’Institut. Aquestes fotografies també han passat a formar part de l’arxiu iniciat sobre la memòria històrica.
Durant el curs 2008/9 s’ha fet una recerca d’objectes de la vida quotidiana dels avis, i se’n ha fet un treball.

C) Treballs de Recerca a 2n de batxillerat.

Degut, en bona part a aquestes activitats relacionades amb fonts orals, diversos alumnes s’han engrescat a realitzar els seus treballs de recerca amb aquesta metodologia. I així s’han realitzat els següents treballs: La transició (M. Bueno), La República i la guerra civil vivida pels avis (R. Garrido), Imatges del franquisme (M. Sospedra). El franquisme a La Palma (H. Rodriguez), L’escola republicana i la franquista (L.Quero), La dona durant el franquisme (Judith Robles). També s’ha donat el cas que una de les alumnes de 2n va anar a explicar el seu treball als alumnes de 4t.

2- L’EXPOSICIÓ: PARTS DE L’EXPOSICIÓ

ENTREVISTES SOBRE VIDA QUOTIDIANA DURANT LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL: S’ha fet un buidat de les entrevistes realitzades a 2n de batxillerat dividides per temes com la família, el treball, la infantesa,...
L’ESCOLA DELS NOSTRES AVIS: COMPARACIÓ ENTRE L’ESCOLA REPUBLICANA I L’ESCOLA FRANQUISTA. Estracta d’un buidat de les entrevistes realitzades per alumnes de 2n de batxillerat del curs 2007/8 sobre el tema de l’escola.
VIDEO I POWER POINT: : Visionat de diferents p.points sobre l’experiència:

Sortida a les terres de l’Ebre.
Les dones i l’exili: aportació de l’alumna Judith Robles del seu treball de Recerca.
Fotografies del franquisme.
Fotografies dels alumnes realitzant les entrevistes a la Residència Les Deus. ...

FONTS MATERIALS: Recull d’objectes aportats pels alumnes de 4t d’ESO d’aquest curs 2008/9 dels seus avis.
Volem agraïr especialment la seva col.laboració a la Residència Les Deus, de Corbera de Llobregat.